Fa temps que el campanar toca a difunts. Però ara ni tan sols sona; no es pot brandar, el batall s’ha acabat d’esmicolar. I el silenci és tètric; ja quasi no hi ha so. O, si més no, aquest ja no s’expressa en català.
La interpretació musical catalana de nivell en l’àmbit de la clàssica no existeix. És un fenomen que només té dret a malviure reclosa en les esferes íntimes de l’amateurisme. No té el talent necessari per merèixer un espai en els dominis de la professionalitat, de l’excel·lència. Els programadors, frisosos, asseguren voler escorcollar el cultiu, però el sòl és erm: un gran desert.
La nova temporada 2019-2020 de la nostra orquestra nacional, l’OBC, n’és la darrera demostració, encegador reflex d’aquest panorama. Vint-i-nou programes de tots els estils i naturaleses, diversos i transversals, al gust de tots els públics, on tot hi cap excepte els solistes nacionals. A casa nostra no hi ha pianistes, ni guitarristes, ni violinistes, ni violoncel·listes, ni flautistes, ni clarinetistes, ni trompistes, ni trompetistes, ni percussionistes, ni arpistes, ni… Hem d’entendre que els instruments musicals són objectes forans a les nostres aptituds, leviatans que superen les nostres limitades capacitats, andròmines que no s’escauen al nostre sentiment, al nostre esperit, a les nostres mans. No estem fets per ells; el nostre ADN no ho deu permetre.
Ai las! Però fins i tot al desert hi creix flora esparsa! Quan l’estri musical el tenim a dintre, a les cordes vocals, a vegades es troben petites escletxes on passar el sedàs, i en ell s’han colat Maria Hinojosa, Mireia Pintó i Josep Ramon Olivé, que tindran l’honor de participar en un més dels Messies nadalencs i Marc Sala en una breu cantata per a tercet vocal de Beethoven. Les participacions de Joan Enric Lluna en un obra de Sotelo i d’Albert Cano Smit en el Festival Emergents i de José Mor amb la interpretació del Don Quixote de Strauss les abracem i aplaudim, doncs, malgrat no haver nascut a Catalunya, són per nosaltres tan o més catalans. I pel que fa a les batutes, només la de Josep Pons es podrà enfilar al pòdium de director.
Esquivant la interpretació, millor parada resulta la nova creació, amb quatre compositors que podran estrenar obres teloneres: Albert Guinovart, Ramon Humet, Hèctor Parra i Ferran Cruixent, potser un premi de “consolació”, com porta per títol la del darrer. Però de recuperació de patrimoni res de res: se’n fa un homenatge a Beethoven pel seu 250è aniversari i a Béla Bartók pel seu 75è, però no se’l mereixen els 50ès de Jaume Pahissa o Robert Gerhard, per bé que sí es podrà escoltar una peça de Montsalvatge.
La collita, però, no sembla sinó una recollida d’engrunes, un quota mínima que exemplifica una nul·la confiança en l’aportació musical dels artistes locals.
I no és aquí on el diner públic s’hauria d’invertir, en la promoció i impuls al nostre talent i del nostre llegat? La nostra bossa “sona” només per emplenar la caixa de milionàries subvencions a entitats que no vetllen per la nostra música ni pels nostres músics? Son els programadors els culpables de menystenir la qualitat artística dels intèrprets catalans? O ho son els responsables de les polítiques d’ensenyament, que llencen enormes pressupostos invertits en formació musical sense assolir cap resultat qualitatiu, sense aconseguir formar ningú capaç de ser digne de sortir als grans escenaris de casa nostra amb un rol de protagonista? De les fornades de grans intèrprets catalans del segle passat no en queda rastre ni herència. Que potser la formació musical franquista era de més qualitat que la democràtica i catalanista? Que potser els programadors dels anys del règim tenien més ull (o oïda) per captar el geni artístic? Ningú se’n fa responsable? Ningú mira a terra amb fesomia enrojolada? …
I mentrestant el desert planeja i el campanar emmudeix. L’únic que se sent és l’esquella que els intèrprets catalans portem penjada del coll.
Lluís Rodríguez Salvà
President de l’ACIMC
