Marçal Cervera, el darrer gran mestre del violoncel català

Notícies

Ens ha deixat el gran violoncel·lista Marçal Cervera, un dels darrers grans intèrprets catalans del segle XX, un artista que provenia de la gran tradició violoncel·lística catalana que s’inicià amb Pau Casals i que continuà amb Gaspar Cassadó.

Marçal Cervera va néixer a Cuba el 1928 on el seu pare, el pedagog i compositor Ernest Cervera Astor, havia creat l’Orquestra Simfònica de Santiago de Cuba. Inicià els seus estudis a l’edat de tres anys i posteriorment fou deixeble del seu tiet Lluis Millet i de Joan Massià a Barcelona, de Gaspar Cassadó a Itàlia i de Paul Tortelier a París. El 1948 es traslladà a Suïssa des d’on projectà una intensa activitat concertística. Fou membre del Collegium Musicum de Zuric sota la direcció de Paul Sacher i de Musikkollegium Winterthur així com violoncel·lista principal de l’Orchestre de Chambre de Lausanne.

Va desenvolupar una carrera internacional com a solista però sobretot es va especialitzar en el camp de la música de cambra excel·lint amb nombroses formacions a Europa, Canadà, Mèxic, Sud-Àfrica, Orient Mitjà i Corea del Sud. Actuà com a membre del Quintet Bocherini i el Conjunt Barroc de Lausanne, i des de 1963 formà, amb la seva germana la violinista Montserrat Cervera, el Quartet Brahms de Roma. També cal recordar les nombroses vegades que va tocar en formació de trio amb el violinista Gonçal Comellas i la pianista Rosa Sabater, i posteriorment també en la mateixa formació amb el pianista Ramon Coll i un cop més amb Gonçal Comellas. Cal remarcar les seves actuacions amb músics com Rafael Puyana, Heniz Holliger, Christiane Jaccottet, Aurèle Nicolet, Sofia Puche, Maria Lluïsa Cortada, Brigitte Meyer, Antonio Soria, entre molts d’altres. Fou un músic que sentí una gran vocació per la pedagogia i fou professor durant molts anys als Conservatoris de Lausanne, Colònia i Freiburg. Per les seves mans han passat infinitat d’alumnes que s’han sentit privilegiats d’haver pogut rebre d’ell un valuós llegat musical; alumnes que recorden les seves ensenyances i les han transmès i les transmeten encara actualment a les noves generacions de músics.

Cervera fou un artista d’una gran sensibilitat. Les seves interpretacions es caracteritzaven per una gran elegància i profunditat. A cada interpretació imprimia una certa austeritat que partia d’un gran domini del fraseig, de tal manera que no anava mai més enllà de l’estrictament necessari per no pervertir el verdader sentit de la frase musical. Recordo haver-lo escoltat tocant una suite de Bach i Requiebros de Gaspar Cassadó al Palau de la Música i podria dir que darrera del seu so, estilitzat i fràgil, brollava amb tota claredat el pòsit de la gran tradició rebuda dels seus mestres i una manera de comunicar molt natural, plena de sinceritat i humanitat.

La tradició violoncel·lística catalana ha estat liderada per Pau Casals i Gaspar Cassadó. Però darrera d’aquests dos gran noms, hem tingut altres extraordinaris violoncel·listes com Antoni Sala, Ernest Xancó, Ricard Boadella o Josep Trotta, que hauríem de conèixer tots. Som un país de pocs i grans noms, és a dir, només recordem una petita part de la nostra història interpretativa. Potser ja ha arribat l’hora que des de les institucions públiques es comenci a reconèixer i difondre entre les noves generacions la gran quantitat de músics catalans històrics que conformen la nostra tradició interpretativa. Marçal Cervera era un dels darrers grans intèrprets d’aquesta tradició que va ser acomiadat ahir diumenge pels seus familiars i alguns dels seus deixebles. En el comiat no assistí cap autoritat ni política ni musical, probablement molts d’ells ni sabien de l’existència del gran mestre.

Daniel Blanch

2019© ACIMC - Associació Catalana d'Intèrprets de Música Clàssica
Avís Legal | Política de cookies | Lluisa Cobos disseny identitat | Gir.cat Disseny i desenvolupament web