Festival de Pasqua: una reflexió

Notícies / Noticies ACIMC

Arran de les desavinences entre la direcció artística del Festival de Pasqua de Cervera i la regidoria de cultura de la Paeria, que fan trontollar el futur immediat d’un dels principals esdeveniments musicals a casa nostra, vull, en nom de l’ACIMC, oferir el més ferm recolzament a la tasca que s’ha portat a terme en les sis edicions que porta de vida.

Pensem-hi. Un festival que abraça de forma exclusiva el repertori català (si, el nostre… el que ens ha fet com som i com volem ser!) i que el posa en mans d’intèrprets catalans (si, catalans…, que en tantes ocasions no cal cercar fora el que aquí tenim de bo) no hauria de tenir res d’especial en un país normalitzat. Però, en el nostre, que encara no hem aconseguit que ho sigui, lamentablement esdevé encara una raresa, un acte coratjós de clam identitari.

Ningú que no hagi estat en una situació semblant podrà fer-se càrrec de l’esforç titànic que suposa ser fidel a aquest esperit, a la valentia de construir segons aquest voluntat enmig d’un oceà de desídies y d’incomprensions, de pals a les rodes y de petites empentes, sovint ni tan sols malintencionades, que no ens fan més que disparar-nos trets al nostre propi peu.

És un miracle, si, que el Festival de Pasqua hagi nascut i encara més miraculós que s’hagi mantingut durant sis edicions. La meva estimació per en Xavier Puig, a qui admiro com a músic i a qui felicito de tot cor per la seva dedicació al llarg d’aquest temps, no té condicionants; no en pot tenir, s’ho ha guanyat. Tot el que confessa en el seu escrit de presentació i comiat de fa uns dies ho comparteixo. Com no fer-ho: tot és sincer, tot és lúcid. Potser es podrien haver polit més les formes i esperar al final del festival per tal de no encendre una metxa que l’hagués pogut perjudicar, però el fons és tan pur que cal celebrar el seu exercici de franquesa.

I que no m’entengui ningú malament. Aquí no hi ha herois ni màrtirs; ni tampoc dimonis ni botxins. Cervera ha sigut sempre una ciutat de cultura i de coneixement, i cal dir que la seva aposta per un festival de caire català no l’ha adoptat cap altre municipi del nostre país. Té mèrit, i tant! Però un esdeveniment considerat estratègic pel Govern (i que és més que això: és, de fet, no ens enganyem, una autèntica estructura d’estat!) no és digne d’imposicions ni de localismes. El nostre país és petit, si, però la nostra mirada ha ser gran, àmplia, generosa. Fa 125 anys Enric Morera escrivia a Isaac Albéniz en ocasió d’aquell meravellós i esbojarrat projecte del Teatre Líric Català: “Amb tant valents campions guanyarem moltes batalles i el triomf definitiu és segur. No et pensis, que la gent d’aquí també és forta i decidida. Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’Art i per la Pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya és la nostra pàtria petita. Petita, au, però que en idea la concebem tant gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus: ja somiem, però somiem coses grans i belles, què millor que això?”.

Estem en un moment de replantejaments generals, de sinergies compartides, de construcció del nostre futur. I és hora de somniar plegats. Desitjo sincerament que les desavinences sorgides, “faent camins dubtosos per la mar”, puguin arribar a la calma del port, “fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial”, com deia Ausiàs March. Hi hem de ser encara a temps; ens ho mereixem. I si no ho fem ara, quan ho farem?

LLUÍS RODRÍGUEZ SALVÀ

President de l’ACIMC

2017© ACIMC - Associació Catalana d'Intèrprets de Música Clàssica
Avís Legal | Política de cookies | Lluisa Cobos disseny identitat | Gir.cat Disseny i desenvolupament web